Carta de Jordi Savall a José Ignacio Wert renunciant al Premio Nacional de Música

Aquesta és la carta íntegra que ha enviat el músic Jordi Savall al ministre de Cultura espanyol, José Ignacio Wert, renunciant al Premio Nacional de Música 2014.

«Sr. José Ignacio Wert Ministre d’Educació, Cultura i Esports Govern d’Espanya

Distingit Sr. Wert, Distingits senyors del jurat del Premio Nacional de Música 2014, Rebre la notícjordisavallia d’aquest important premi m’ha generat dos sentiments profundament contradictoris i del tot incompatibles: primer, una gran alegria per un reconeixement tardà a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent de la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència i, segon, una immensa tristesa perquè sento que no puc acceptar-lo sense trair els meus principis i conviccions més íntimes.

Lamento haver de comunicar-vos, doncs, que no puc acceptar aquesta distinció perquè la lliura la principal institució de l’estat espanyol responsable, segons el meu parer, del dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i promoció de l’art i dels seus creadors. Una distinció que prové d’un Ministeri d’Educació, Cultura i Esports responsable també de mantenir en l’oblit una part essencial de la nostra cultura, el patrimoni musical hispànic mil·lenari, com també de menystenir la immensa majoria de músics que amb grans sacrificis dediquen la vida a mantenir-lo viu.

És cert que en algunes comptades ocasions he pogut beneficiar-me, en el decurs de més de quaranta anys d’activitat, d’alguna col·laboració institucional: la celebració del V Centenari del Descobriment d’Amèrica, les petites ajudes a rondes internacionals i, recentment, les invitacions del Centro Nacional de Difusión Musical a presentar els nostres projectes a Madrid. Però igual que la immensa majoria de músics i conjunts del país, he tirat endavant sols amb el meu esforç personal, sense comptar mai amb cap ajuda institucional estable a la producció i materialització de tots els meus projectes musicals. Massa temps en què les instàncies del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports que vós dirigiu continuen sense donar l’impuls necessari a totes les disciplines de la vida cultural de l’estat espanyol que lluiten actualment per sobreviure sense una empara institucional ni una llei de mecenatge que els ajudaria, sens dubte, a finançar-se i consolidar-se.

Vivim una greu crisi política, econòmica i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols es troben en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no tenen ni tindran cap possibilitat d’aconseguir cap feina que els asseguri una vida mínimament digna. La cultura, l’art i especialment la música són la base de l’educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l’art és útil a la societat i contribueix a l’educació dels joves, i a elevar i enfortir la dimensió humana i l’espiritual de l’ésser humà. Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d’aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música, perquè la música viva sols existeix quan un cantant la canta o un músic la toca; els músics són els veritables museus vivents de l’art musical. És gràcies a aquests que podem escoltar les ‘Cantigas de Santa María’ d’Alfons X el Savi, els ‘Villancicos’ i ‘Motetes’ dels segles d’or, els ‘Tonos Humanos y Divinos’ del Barroc… Per això és indispensable donar als músics un mínim de suport institucional estable, perquè sense aquests el nostre patrimoni musical continuaria dormint el trist son de l’oblit i la ignorància.

La ignorància i l’amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciè

ncia del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d’Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d’aquest país.

Deja tu comentario