L’escenari polític valencià ha viscut aquesta setmana un dels episodis més controvertits i escandalosos dels últims anys amb el retorn oficial de Francisco Camps a la primera línia de combat. L’ex-president de la Generalitat, que durant anys va simbolitzar una etapa marcada pels macroesdeveniments i l’ombra constant de la corrupció, ha llançat una ofensiva total per a recuperar el control del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV). Amb una enquesta encarregada per ell mateix sota el braç, Camps ha exigit la convocatòria immediata d’un congrés regional, posant en qüestió el lideratge actual de Juanfran Pérez Llorca i enviant un missatge de desconfiança a la direcció nacional del partit.
Aquesta maniobra de Camps no és només una declaració d’intencions, sinó un desafiament directe a les estructures del PP que han intentat, amb més o menys èxit, passar pàgina d’una època que va acabar amb la intervenció dels comptes de la Generalitat. El sondeo presentat per l’ex-mandatari, elaborat per l’empresa NC Report, el situa com el favorit absolut de la militància amb un 40,5% de suport, superant clarament l’actual president regional, Pérez Llorca, que es queda amb un 33,4%. Camps utilitza aquestes dades per a reivindicar-se com l’únic líder capaç de ‘frenar la sagnia de vots’ cap a Vox i recuperar una majoria absoluta que considera la seua marca personal.
El to de la compareixença de Camps ha estat qualificat per molts analistes com a ‘provocador’ i ‘desmesurat’. L’ex-president no ha dubtat a afirmar que qualsevol dirigent que no crea poder guanyar per majoria absoluta ‘hauria de fer un pas enrere’, un dard enverinat dirigit tant a Pérez Llorca com a l’alcaldessa de València, María José Catalá, a qui la seua enquesta atorga un escàs 10% de suport. Aquesta actitud ha generat un profund malestar en les files populars, on es veu el retorn de Camps com un risc innecessari que podria reobrir velles ferides i espantar el votant moderat que el partit ha intentat recuperar en els últims temps.
Dins de la radiografia que ofereix l’entorn de Camps, es destaca el seu altíssim grau de coneixement entre la ciutadania (82,5%), una xifra que ell interpreta com un actiu electoral indiscutible. No obstant això, el que per a Camps és popularitat, per als seus detractors és simplement el record d’una etapa de balafiament que encara s’està pagant. Des de sectors de l’oposició, com el PSPV i Compromís, s’ha reaccionat amb indignació davant el que consideren ‘un insult a la intel·ligència dels valencians’. Recorden que les absolucions judicials no esborren la gestió política nefasta que va deixar les arques públiques en fallida.
L’ofensiva de Camps arriba en un moment d’extrema fragilitat per al govern valencià, encara tocat per les conseqüències polítiques de la gestió de la dana i la dimissió forçada de Carlos Mazón. Camps sembla voler aprofitar aquest buit de poder real per a presentar-se com el ‘salvador’ del partit, apel·lant a un passat de ‘grandesa’ que molts consideren un miratge construït sobre el deute. La seua exigència d’un congrés ‘com més aviat millor’ posa la direcció de Gènova en una situació molt compromesa, ja que ignorar-lo podria fracturar la base del partit a València, però acceptar el seu retorn seria validar un model de política que el PP nacional ha intentat repudiar oficialment.
L’escàndol que suposa aquest possible retorn no es limita només a les sigles del PP. Per a molts ciutadans, veure Francisco Camps novament aspirant al poder és un símptoma de la falta de regeneració democràtica en les institucions. La seua figura continua sent una de les més divisives de la història autonòmica, capaç de mobilitzar els sentiments més viscerals tant a favor com en contra. Mentre Camps continua la seua gira mediàtica presentant-se com la ‘tercera via’ davant de Vox i la falta d’espenta del lideratge actual, el PP valencià s’aboca a una crisi interna de conseqüències impredictibles.
En definitiva, Francisco Camps ha obert la caixa de Pandora de la política valenciana. La seua aposta personal és forta i no sembla estar disposat a acceptar un ‘no’ per resposta. El pols amb l’actual direcció regional ja ha començat i el desenllaç dependrà de fins on estiguen disposats a arribar els barons territorials i la pròpia militància per a evitar —o abraçar— el retorn d’un líder que, per a bé o per a mal, va marcar el destí de la Comunitat Valenciana durant més d’una dècada. El camí cap al pròxim congrés del PPCV s’anuncia llarg, tens i ple de retrets que podrien canviar definitivament el mapa polític de la regió.
