L’horta de València no és només un paisatge; és un sistema de supervivència que aquest febrer de 2026 es troba en una cruïlla decisiva. El moviment «Horta Viva, Terra Justa», que aglutina llauradors, ecologistes i xarxes de barri, ha elevat la seua veu contra el que consideren una gestió institucional «curta de mires» davant l’emergència climàtica. Després que els últims episodis de pluges torrencials posaren en escac la comarca de l’Horta Sud i la Ribera, el sentiment d’urgència ha donat pas a una exigència política sense precedents: la fi de la política de l’asfalt com a única resposta al creixement.
Les organitzacions denuncien que la Generalitat continua projectant ampliacions de carreteres i infraestructures que fragmenten encara més el territori. Segons les portaveus del moviment, majoritàriament dones vinculades a la custòdia del territori, cada metre quadrat de terra fèrtil que es perd sota el formigó és una barrera menys contra les inundacions i una amenaça directa a la seguretat alimentària dels valencians. El conflicte se centra ara en l’Albufera, on les entitats socials exigeixen que els fons de reconstrucció no es destinen a «maquillar» el model actual, sinó a una renaturalització real que permeta al parc natural actuar com el gran regulador hídric que és.
El creixement que busquen aquestes organitzacions no és el del PIB immobiliari, sinó el d’un ecosistema viu. Proposen un model de «sobirania del territori» —allunyat de conceptes polítics buits i centrat en la gestió directa dels recursos— on el llaurador reba un preu just que li permeta mantenir la séquia i el camp. La sensació de les assemblees és que el País Valencià es juga la seua viabilitat en els pròxims cinc anys: o protegim l’horta com un actiu públic estratègic, o condemnarem les generacions futures a viure en un territori hostil i vulnerable als capricis d’un clima cada vegada més violent.