Hui, 17 de febrer de 2026, els carrers de València han recuperat el seu lloc en la història. En un acte de fermesa absoluta, milers de veïnes han ocupat el centre de la ciutat per a recordar que la llibertat d’aquest territori té arrels profundes: València va ser la capital de la República en el moment més fosc del segle XX, i eixa herència de resistència és la que hui blinda la democràcia valenciana davant de qualsevol intent de retrocés.
Les portaveus de les associacions de memòria han estat clares: la història no es demana, s’exerceix. Davant de l’Ajuntament, que va ser seu del govern legítim mentre la ciutat resistia les bombes feixistes, s’ha exigit la protecció total del llegat de 1936. No es tracta de mirar al passat amb nostàlgia, sinó d’utilitzar eixa autoritat moral per a aturar les actuals polítiques de silenci. València sap què és ser el baluard de la cultura i la intel·lectualitat del món sencer, i eixe orgull de capitalitat és el que hui mou a les generacions més joves a defensar els seus drets.
Aquesta ofensiva per la veritat ha forçat un canvi en el relat oficial. Les activistes han assenyalat que no permetran que els refugis antiaeris o els espais on es va exercir la democràcia republicana siguen abandonats o reinterpretats per qui voldria veure una València sense memòria. La ciutat és, per dret propi, la referència antifeixista de tot l’Estat, i eixe caràcter es nota en la determinació de les dones que lideren aquestes entitats, les quals han mantingut viva la flama del record contra l’oblit imposat durant dècades.
La jornada acaba amb la certesa que València no farà ni un pas enrere. Haver sigut la darrera capital de la llibertat atorga a les valencianes una responsabilitat històrica que exerceixen amb una contundència institucional i social inapel·lable. El missatge és clar: un poble que sap que va ser el cor de la resistència és un poble que mai es deixarà sotmetre.