La revolució comunista llibertària a Aragó

La col·lectivització rural d’Aragó arribo a comprendre més del setanta per cent de la població. En menys de tres mesos es van constituir prop de cinc-centes col·lectivitats. Ara bé, encara que moltes d’elles van ser creades d’una forma espontanea i voluntària, la instauració de la majoria -sobretot al principi- es va deure en certa manera a la presència de les columnes de milicians anarquistes arribades de Barcelona. (És de notar que algunes d’aquestes columnes estaven comandades per antics membres del grup Nosaltres: García Oliver era el responsable de la columna Els Aguilons, Gregorio Jover ‘manava’ la denominada Francisco Ascaso, Antonio Ortiz era el ‘cap’ de la qual portava el seu propi nom…).


Encara que les expropiacions i socialitzacions de la propietat privada es van estendre per tota la República espanyola, va anar a Aragó va ser on els canvis van resultar més radicals i van estar més d’acord amb el concepte de Revolució, a causa del suport o influència dels Anarcosindicalistes. Per allí on passaven les milícies de la CNT-FAI, començava una vida nova, una nova manera de viure. No és que a l’hora d’establir el Comunisme Llibertari s’observessin normes inflexibles, però el procediment va ser més o menys el mateix a tot arreu.

En la localitats on el nou sistema econòmic-social quedava instituït es formava un comitè de CNT-FAI, que no sols exercia funcions legislativa i executives, sinó que també administrava justícia. Una de les seves primeres mesures consistia a abolir el comerç privat i a col·lectivitzar les terres dels grans propietaris, així com els edificis agrícoles i públics, la maquinària, el bestiar i el transport. Excepte en casos molt rars, els forners, ebenistes, sabaters, barbers, mestres, sastres, metges, etc, quedaven també inclosos en el conjunt de la col·lectivitat. Aquí cal dir que l’adhesió a la comuna era totalment voluntària, ja que així ho exigia un dels principis bàsics dels anarquistes: el respecte per la llibertat. No s’exercia cap pressió, per exemple, sobre els petits propietaris els qui, si es mantenien al marge de la col·lectivitat per pròpia voluntat, sabien, d’altra banda, que no podien esperar que aquella els prestés determinats serveis o ajudes. D’altra banda, eren admesos en les assemblees i gaudien d’uns certs beneficis col·lectius, com no podia deixar de ocórrer.


En realitat, l’única cosa que se’ls prohibia d’una forma terminant a aquests “individualistes” era posseir més terra de la que podien conrear, així com pertorbar -amb la seva persona o amb els seus béns- l’ordre socialista. La veritat és que, amb el temps, el numero de pagesos, comerciants i professionals no adherits al col·lectivisme va anar disminuint, doncs en sentir-se social i econòmicament aïllats dels seus conveïns, preferien unir-se a la majoria comunal. Els dipòsits de queviures i robes, igual que els altres articles de primera necessitat, eren concentrats en un magatzem col·lectiu, sota el control i responsabilitat del comitè sindical de la localitat. En la major part de les comunitats va ser abolit els diners per a l’ús intern d’aquestes, ja que -segons un altre dels postulats de l’anarquisme- els diners i el poder són filtres diabòlics que fan de l’home, no el germà, sinó el llop de l’home, el seu més rabiós i aferrissat enemic. Els periodistes estrangers que es trobaven a Barcelona el 20 de juliol van descriure, no sense sorpresa, escenes en les quals grups d’anarcosindicalistes, després d’assaltar les oficines bancàries, feien una foguera al carrer amb el mobiliari i llançaven al foc munts de diners, sense que ningú tractés d’aprofitar-se de la situació, com si els bitllets de mil pessetes haguessin estat un estigma herètic i contagiós.

Una certa informació estadística de l’època i, encara que sigui en línies generals, pot col·legiar-se, per exemple, que el rendiment de la terra s’incremento -durant l’experiència de les col·lectivitats agràries- entre un 30 i un 50 per cent. Les superfícies sembrades van augmentar i els mètodes de treball es van perfeccionar. Els cultius es van diversificar, es van iniciar obres de regadiu i repoblació forestal, es van crear escoles tècniques rurals i granges d’experimentació, se selecciono el bestiar i es fomento la seva reproducció, es van posar en marxa indústries auxiliars,..,. En resum, la socialització agrària, fins i tot malgrat produir-se en temps de guerra, va demostrar la seva clara superioritat, tant de sobre el sistema de la gran propietat absentista (que deixava gran part del sòl sense conrear) com sobre la petita propietat privada (obligada fins llavors a laborar amb tècniques rudimentàries, escassetat de fertilitzants i llavors de mala qualitat). D’altra banda, s’arribo a esbossar una planificació segons la qual els diferents comitès s’encarregaven del comerç interregional: reunien els productes destinats a la ‘venda’ i amb ells realitzaven les ‘compres’ necessàries per a la seva comarca.

Com és natural, estaven a l’ordre del dia tot tipus de problemes, en unes territoris més que en uns altres. A Aragó tot semblava funcionar d’una forma exultant i reptadora, com ho prova el fet que el procés de canvi es produís ja amb una major rapidesa i radicalisme. L’exemple d’Aragó no trigo molt a ser una “pedra d’escàndol” per a les moderades ments rectores de la República espanyola. La primera acusació que va caure sobre les col·lectivitats agràries aragoneses va ser la que “els esdeveniments polítics i econòmics a Aragó havien estat imposats per la força de les armes dels milicians anarquistes”. La CNT i la FAI declaraven, no obstant això, que tals esdeveniments eren “l’obra dels propis pagesos”. En aquest sentit no sembla molt difícil deduir que la presència dels milicians armats havia de suposar tant una salvaguarda i defensa de les col·lectivitats, com un advertiment de respecte i ordre davant les possibles reaccions d’individuals de tipus anticomunal. Ara bé, al marge d’això cal reconèixer que a Aragó es donaven tres circumstàncies idònies perquè germinés el comunisme llibertari sense l'”ajuda” de cap classe d’armes: Els pagesos aragonesos, excepte en els regadius de la vall de l’Ebre, vivien contínuament assetjats pels deutes i havien de suportar unes condicions de treball duríssimes. L’anarquisme era l’única ideologia política que es trobava estesa entre els pagesos aragonesos més pobres. I, les tradicions comunitàries aragoneses, algunes de les quals arrenquen de l’edat mitjana, estaven fins i tot molt vives a l’Aragó de 1936.